L'educació a Corea del Sud

Quin és el preu a pagar per ser els millors?

Veiem doncs, al inici del reportatge, com els nens des de ben petits són formats al més pur estil militar. Els joves van a uns campaments on els instructors son ex-militars coreans. Aquí busquen potenciar la fortalesa psicològica dels alumnes i fer-los anar més enllà dels seus límits buscant que siguin més competitius.

A la majoria d'escoles públiques, els alumnes que es preparen per accedir a la universitat, fan jornades d'estudi maratonianes. Veiem que els alumnes poden estar des de les 6 de la tarda, que han acabat l'escola, fins a les 11 del vespre estudiant i fent els deures. Aquests ho fan en aules on no hi ha professors, treballen de forma autònoma fins a tal punt que alguns d'ells es queden adormits sobre el pupitre de l'esgotament.

Pel que fa els pares, són ells qui imposen als seus fills aquest modus vivendi. Els exigeixen molt per tal de que aquests siguin els millors, inclús diuen que per entrar a la universitat han de dormir 5 hores diàries, sinó no entraran. En els pares sovint els i sap greu veure els seus fills esgotats després de jornades de 19 hores, però creuen que és necessari i no es pot renunciar afer-ho.

Els joves estan tot el matí a l'escola pública, un cop acabada aquesta jornada,a mitja tarda inicien les jornades intensives als instituts privats al llarg de tota la tarda, on reforcen i perfeccionen totes les matèries per tal de assolir els coneixements  ala perfecció i axis ser els millors.

És impactant la opinió que tenen els propis nens de la seva educació ja que queden sobtats quan se'ls i diu que a la majoria de països els nens nomes aprenen allò que se'ls ensenya a l'escola convencional. Diuen que aquests nens no deuen saber gaires coses, i que deuen tenir molt temps per jugar a diferència d'ells. Creuen fermament que es molt millor aprendre que jugar.

Els joves són conscients de que tenen molta pressió i inclús afirmen que no poden gaudir de la seva adolescència. Creuen que només viuen per treballar, aquest és el seu destí. Aquesta pressió ve donada per ells mateixos, per la família i la societat ja que sinó creuen que no trobaran feina.

Hi ha professors de l'escola pública que creuen que aquesta pressió es excessiva i que hi ha un excés d'educació. Els jove sinó poden viure tranquils i no poden tenir espais de lleure en la seva vida. Les famílies gasten uns 3000 euros al més en educació, és per aixo que podríem estar parlant d'una obsessió en l'ensenyament i per altre banda d'un negoci força important.

Fa 70 anys 7 de cada 10 coreans no sabia llegir ni escriure, en canvi actualment la taxa de analfabetisme és gairebé nul·la i un 80% d'estudiants arriben a la universitat. En els darrers 50 anys Corea del Sud ha passat de ser un país pobre a ocupar el 13è lloc en quan potències mundials. En gran part es deu a aquesta educació tan radical i exigent que hi trobem. Ocupen els millors llocs en tots els ranking d'ensenyament i ells n'estan molt orgullosos.

Algunes de les conseqüències d'aquest sistema educatiu són depressions, trastorns del son i intents de suïcidis. Creure que vols deixar els estudis suposa un aïllament i un rebuig per part dels amics i familiars. L'any 2009 es van suïcidar 202 estudiants. 

Val la pena un sistema educatiu com aquest?

https://www.youtube.com/watch?v=CNyK58Yokxs